Hola a tots/es,
Avui parlaré sobre les meves experiències d'avaluació
a les classes d'ensenyament de llengües. En termes generals, cal dir que la
meva avaluació sempre s'ha basat en l'avaluació sumativa i final, és a dir la
que donava més importància al resultat final de l'assignatura o matèria
mitjançant una suma quantitativa, en xifres, i de forma objectiva. Segurament
aquest model és el que tots heu experimentat en un moment o altre al llarg de
la vostra vida escolar. Un exemple clar és l'examen de la Selectivitat.
A l’hora de dir si es tractava d’una avaluació
quantitativa o qualitativa, he tingut alguns dubtes per classificar-la, ja que
normalment ens retornaven els exàmens o controls amb la xifra o amb un vàrem de
tipus: bé, notable, excel·lent, i a més a més, en un extrem de l’examen ens
posaven un comentari personalitat per tal de millorar el resultat en els exàmens
propers. Per tant, observant aquests detalls diria que es tractava d’una
avaluació més del tipus quantitativa, tot i que no deixaven de banda l’avaluació
qualitativa, és a dir una mescla de les dues.
També recordo que era una avaluació basada en la
norma, per tant, normativa, és a dir que es basava en la mitjana de coneixement
i competències del grup. I tot era heteroavaluació, feta pel propi professor.
No recordo que em queixés mai del mètode d’avaluació
ja que és el que he viscut des de sempre, però a vegades quan només tenia la
nota de l’examen pensava: “està bé tinc un set, però en què he fallat per tenir
un set i no pas un vuit, en què s’ha basat el professor a l’hora de puntuar?”. Per
tant, recordo que agraïa molt quan els professors escrivien comentaris per tal
de millorar i d’aquesta manera fixar-me en els errors comesos.
Pel que fa als propòsits d’avaluació, he tingut
experiències amb tots ells: proves diagnòstiques, d’adscripció, d’aprenentatge,
d’assoliment i de competència. Per tant, em considero molt afortunada d’haver-los
pogut experimentar i poder comentar-los. Per exemple, durant l’etapa escolar sempre hem fet proves d’aprenentatge o progrés, és a
dir, avaluaven uns ítems treballats durant el curs per saber si l’aprenent els
havia interioritzat. Més endavant, a la universitat i durant el primer
trimestre de primer curs de Llengües Aplicades ens van fer proves d’adscripció i diagnòstic en anglès i francès per saber a
quin nivell dels 3 havíem d’anar. Pel que fa a les proves de competència i d’assoliment, n’he experimentat a l’Escola Oficial d’Idiomes a Mataró en
llengua francesa i també a la universitat en cadascuna de les assignatures per
saber si havíem adquirit els coneixements demanats i així passar de curs.
Quant als instruments d’avaluació, n’he
experimentat de molts tipus: test d’elecció múltiple i proves orals, sobretot
en l’ensenyament de llengües estrangeres, anglès i francès, treballs amb equip
a l’escola i a la universitat, i ho fem contínuament i després sempre ens han
avaluat mitjançant el típic examen escrit on havies d’explicar el que sabies d’un
tema en concret o omplir buits.
Com a conclusió d’aquests tema m’agradaria dir que
tot i que és el tema més important a l’hora de parlar d’ensenyament, no tot
hauria d’estar enfocat a l’avaluació, ja que en un sol dia és impossible
demostrar tots els teus coneixement i per tant, considero que fer una avaluació
continua on puguis tenir una visió general de tots els treballs fets, exposicions orals, escrits, etc, és una
avaluació més justa.
Fins aviat
Anna
Jo també m’havia plantejat molts cops el perquè de la nota que treia. Crec que els comentaris que feien alguns professors eren d’agrair, ja que així tenies una pauta per saber què havies fet malament i com ho podies millorar. Igual que tu, crec que l’avaluació contínua és la millor manera d’avaluar l’evolució que ha tingut l’alumne, i no pas amb un sol examen on segurament no es podrà veure reflectit tot el que ha après.
ResponElimina